Entrevista

Lucas Platero: “Abans els nens i nenes que trencaven les normes eren marietes o ‘marimachos'”

Lucas Platero, de naixement Raquel, és sociòleg, especialista en qüestions de gènere. Dóna classes en diversos programes universitaris de la seva àrea així com en cicles formatius d’intervenció sociocomunitària. Recentment ha publicat Trans*exualidades (ed. Bellaterra), un llibre que, afirmen, “es proposa com un instrument per al canvi social”. Precisament per això, posa l’èmfasi en l’educació, oferint una sèrie d’eines per al treball de professionals educatius i d’intervenció sociocomunitària. Fa servir el terme “trans*” per emfatitzar la diversitat de realitats existents. Tal és aquesta diversitat, que les eines que ofereix serveixen per trencar estereotips que afecten a totes les persones, perquè, com explica, qüestionar la identitat corporal o els rols binaris de gènere és important per tothom.

Molta gent se sorprèn en sentir parlar de menors transsexuals, segurament pels estereotips existents. Com els explicaries què és la transsexualitat?

Sempre hi ha hagut nens i nenes que se surten de les expectatives que tenen les seves famílies o escoles. De vegades té a veure amb la capacitat corporal, amb les habilitats o la sexualitat, i en aquest cas, parlem de la identitat de gènere. A les escoles o ludoteques sempre hi ha nens més femenins o nenes més masculines, aquesta expressió pot ser que sigui d’alguna cosa temporal o que no és especialment intensa, però per a altres, serà una actitud que per la seva persistència, durada i intensitat té una qualitat diferent, pel que necessitaran més suports, en ser vulnerables a la discriminació.

Si pensem en la realitat dels menors, els espais on socialitzen estan segregats per gènere, són els lavabos, els uniformes, les activitats… Si et vols adscriure a un altre gènere diferent a l’assignat en el naixement, les normes socials i institucionals t’ho impedeixen i et castiguen si les transgredeixes. Fins i tot alguns professors arriben a percebre a les persones trans* com a persones conflictives, precisament perquè trenquen amb aquestes normes, en lloc de plantejar-se que són les normes rígides les que causen les ruptures. Per a algunes famílies, aquestes realitats trans* trenquen amb les expectatives que projectaven sobre els seus fills i han de reconciliar-se, de vegades fins i tot fer un dol, ajustant-se a les necessitats que tenen i, al seu torn, amb les necessitats dels seus fills.

La definició no és senzilla.

Les persones trans* ho són en la mesura que consideren que ho són. No m’interessa tant la qüestió diagnòstica, com el paper que té la persona per decidir sobre la seva pròpia vida, amb els suports del seu entorn. Així, la tasca dels adults és acompanyar i ajudar que la vida d’aquesta gent jove sigui el més feliç possible, i no apressar-los a l’hora d’afirmar la seva identitat, perquè són ells mateixos els que han de decidir. M’interessa molt que això sorgeix dels mateixos pares i mares, que assenyalen que l’important és acompanyar, alguna cosa en el que coincidim també molts professionals i activistes. Les definicions i els protocols sobre com actuar en els espais com les escoles o els centres de menors és una cosa que ens plantegem els adults, per justificar la nostra actuació davant dels que preferirien que els castiguéssim o corregíssim. Els xavals al seu torn necessiten que els protocols els permetin fer alguns canvis, per poder viure segons les seves necessitats. Són coses senzilles i concretes, és de lògica que un nen es pugui anomenar de la manera que més li agradi. Si no se sent identificat amb el nom que posa al seu DNI, quin problema hi ha per anomenar-lo amb un altre? Això no només els passa a les persones trans*, però sí que és molt més difícil canviar de nom legalment o aconseguir que la gent respecti la teva identitat.

No només les persones trans es veuen afectades per aquestes regles.

El sexisme fa mal als homes i a les dones, no només a les persones que estan transitant o són trans*. La masculinitat construïda en la competitivitat, en l’agressivitat o certa feminitat de les nenes pudoroses, ens empresonen en rols de gènere molt limitats. Qüestionar la identitat corporal o els rols binaris de gènere és important, per exemple perquè les noies sàpiguen que poden ser el que vulguin, o que un noi no ha de ser el típic milhomes valent. Per a mi, no només es tracta que no es discrimini a les persones trans*, sinó també de qüestionar aquestes normes tan rígides, cosa que ens beneficia a totes les persones.

En les escoles s’educa en una relació molt determinada entre sexe i gènere?

El currículum d’educació infantil (per sota dels sis anys) conté un criteri, per valorar si els nens i les nenes identifiquen clarament quin és el gènere dels altres i el propi. Comencem l’experiència educativa aprenent un binarisme molt ferri. Potser caldria plantejar-se la necessitat d’aquestes exigències i la importància de trobar-se amb altres experiències educatives amb docents que van més enllà del currículum oficial i que respecten les necessitats dels nens i les nenes.

I com cal respondre a aquest binarisme?

És important que les nenes i els nens tinguin un imaginari amb molts referents i maneres diverses d’estar al món, que permet pensar d’una manera més plural. Pensem que l’interès de separar què és de noia o de noi conté una pressió consumista clara, sobre l’ús del rosa per a noies o de les joguines d’acció dissenyats per a nois; diferenciar serveix per crear espais de mercat. No pots fer servir la bicicleta rosa de la teva germana perquè no és apropiat per a un noi. Qui diu una bicicleta, diu un jersei o un bolígraf.

D’altra banda, vull assenyalar que hi ha experiències en escoles que parteixen de la comunicació entre famílies, professorat i estudiants, que plantegen models no sexistes, que qüestionen la rigidesa d’aquests binarismos i que treballen activament pels drets dels menors trans*, possibilitant la seva transició o generant espais neutrals al gènere. En aquest sentit és vital reconèixer el treball de les associacions com Chrysallis o AMPGIL a Catalunya, que estan fent una feina importantíssima per aconseguir que es respecti als xavals.

La situació ara és diferent de fa uns anys. Estem millorant?

Comencem a concebre altres realitats que abans no teníem presents, com és el fet que els menors també tenen gènere i sexualitat. Abans tots els nens i nenes que trencaven les normes eren marietes o marimachos, però ara els mitjans i les xarxes ens tornen més imatges diferents i possibles. Ara estem millor perquè hi ha persones trans* que són visibles, que mostren que les seves vides són possibles i diverses, també hi ha més drets i una major visibilitat de les famílies que defensen els seus fills i filles trans*, professionals que volen innovar i rebutgen les teràpies reparatives… Desitjo pensar que estem transformant la societat cada dia, una miqueta.

Llavors la clau està en conèixer altres realitats possibles?

És clau que els xavals coneguin a altres que tinguin situacions semblants, altres famílies i persones trans* adultes que els puguin ajudar a imaginar un futur possible. Si creus que ets l’únic trans* al món, el sentiment de soledat és molt gran. Si coneixes altres, pots aprendre estratègies i pots compartir preocupacions.

I en això de conèixer altres realitats internet haurà jugat un paper…

Sens dubte! Internet té un paper fonamental, tant per les coses bones com per les dolentes. D’una banda, et permet accedir a informació sobre la transsexualitat o la sexualitat no normativa, conèixer a altres persones en situacions similars. I de l’altra, internet també ha servit com a eina per fer bullying, com en el cas de la jove Carla de Gijón, a qui les seves companyes cridaven “guenya” i “bollera”, en què hi ha hagut condemna a les joves que la van induir al suïcidi. O en el cas de la jove nord-americana trans* Leelah Alcorn, que va escriure al seu bloc sobre la seva identitat i la manca de suport dels seus pares com a motius del seu suïcidi. Internet i les xarxes socials formen part del nostre temps, ha servit perquè aquestes joves s’expressin i es generi una mobilització d’abast mundial, que denuncia la violència que viuen els joves per la seva sexualitat i la seva identitat de gènere.

Després hi ha la part negativa i és que es poden fer servir totes les eines de les xarxes socials per assetjar a algú. Tot depèn de com utilitzis els mitjans al teu abast. Imaginem que algú molt jove posa en un cercador paraules com “trans, transgènere o transsexual”, es trobarà tot tipus d’informació, des de lleis, associacions o pàgines porno, la qual cosa planteja que cal generar materials específics i aquest és l’objectiu que persegueixo amb el llibre Trans*sexualidades.

S’estan generant aquests materials específics?

S’estan fent algunes coses i entre tots anem teixint un entramat de recursos. Els que estem en la tasca de generar llibres i materials tenim la responsabilitat de fer-ho molt bé, perquè hi ha una gran necessitat de saber i encara pocs materials. Fa poc el periòdic Diagonal va publicar una entrevista sobre el nostre llibre i ja ens han escrit diverses persones donant-nos les gràcies, mostrant la necessitat de parlar d’aquest tema.

D’altra banda, el que tinc clar és que la informació és molt important, però no és suficient, saber que la transsexualitat existeix no és suficient. En el nostre llibre hi ha definicions per entendre les realitats trans*, es mostra el marc legal i mèdic, s’inclouen també els testimonis de moltes persones. Però cal fer un pas més enllà, cal denunciar la transfòbia i la discriminació que encara existeixen, hem de facilitar que les persones adquireixin més habilitats per entendre i conviure amb les persones trans* d’una manera respectuosa, enfrontant-se a les seves idees errònies i els mites existents. Amb aquest objectiu el llibre conté propostes per a la intervenció social, que inclouen la prevenció i l’actuació davant la transfòbia, així com activitats per fer en grup i recursos, que permeten abordar les nostres actituds i aprofundir amb materials accessibles (literatura infantil, assaig, audiovisuals, cinema, etc.)

També has pogut conèixer moltes realitats amb el llibre.

Haver fet aquest llibre m’ha portat a fer un gran treball d’investigació i ha estat una experiència fantàstica! M’he entrevistat amb persones trans*, les seves famílies, els professionals que treballen amb persones trans* i amb activistes trans*. El que més crida l’atenció és l’heterogeneïtat que he trobat, les persones trans* entrevistades són treballadors d’àmbits molt diferents, alguns són pares i mares, altres són nens i nenes molt petites que es pregunten per la seva identitat, o bé són gent ja molt més gran que reflexiona sobre com han canviat les seves vivències al llarg del temps.

Ha estat molt aclaridor escoltar i conèixer a nenes i nens de cinc o sis anys que van buscant les paraules per poder expressar-se, per construir-se en relació amb el seu entorn i poder constatar els esforços que fan les seves famílies per escoltar-los.

Han estat quatre anys d’entrevistes amb gent molt diversa i d’aprendre a no jutjar a les persones. Des de les que es consideren “dones de veritat”, fins les que afirmen que els rols de gènere que tenim no funcionen. M’he trobat amb una gran heterogeneïtat, per això m’agrada parlar de realitats trans* amb asterisc, perquè hi ha identitats i vivències molt diverses. M’interessa precisament aquesta noció plural de la transsexualitat. No totes les persones transiten d’un gènere a un altre, algunes simplement rebutgen el gènere assignat en el naixement. I és precisament amb l’asterisc amb el que vull assenyalar aquesta diversitat, alhora que també poden trobar consens en la lluita contra la discriminació.

Parles de la importància d’escoltar, que és precisament un dels drets de la infància.

No respectar la identitat de gènere o la necessitat d’un nen o nena a expressar-se amb respecte a la seva identitat és una violació dels drets de la infància, així com l’article 10 de la Constitució sobre el lliure desenvolupament de la personalitat. Sovint s’esgrimeix que hem d’impedir que els joves expressin la seva identitat discordant, pel mateix “bé del menor”, que és un argument per aplicar el càstig o enviar el menor a una teràpia reparativa, perquè siguin “com ha de ser”. Això és terrible, perquè estem enviant un missatge molt clar que la persona està malalta, és errònia, està malament i no és estimable. Aquesta resposta negativa té un impacte brutal en la seva vida i en la relació que construeix amb la seva família i el seu entorn. El bé del menor suposa acompanyar-lo en el seu creixement, anar provant i deixar que s’expressi.

D’altra banda, també és una vivència que pot ser difícil per a les famílies, que han de replantejar les seves expectatives. Per la meva experiència, hi ha molts pares que estan molt disposats a escoltar i aprendre al mateix temps que els seus fills. Els pares han d’entendre que no són ells els que tenen fills, sinó que són els fills els que tenen pares.

El primer capítol del llibre Trans*exualidades es pot descarregar gratuïtament